Adreça: Carrer Abat Deàs, 47, 08395 Sant Pol de Mar (Barcelona).

Està situada al nucli antic / centre urbà de Sant Pol de Mar, propera a punts com la Biblioteca municipal i la Plaça central del poble.

El poble de Sant Pol de Mar té els seus orígens vinculats a l’Monestir de Sant Pau, documentat ja al segle X. Aquest monestir, sobre un turó proper al mar, va ser un centre religiós important a l’època medieval.
Al voltant del promontori del monestir, la població medieval va créixer, però amb el temps —a causa de crisis, pestes i conflictes— el monestir fou abandonat.
Paral·lelament, al barri marítim del que avui és Sant Pol existia una petita capella sota l’advocació de Sant Jaume, dependiente de la parròquia de Sant Cebrià de Vallalta.

Independència parroquial i construcció de l’església actual
Al segle XVI la població de Sant Pol va créixer: cap al 1574 ja hi havia una comunitat de veïns (uns 65 focs) que consideraven necessari tenir la seva pròpia parròquia.
En 1574 es va aprovar la separació eclesiàstica de Sant Pol respecte Sant Cebrià de Vallalta, i l’any següent (1575) els veïns van obtenir permís per construir una nova església dedicada a Sant Jaume.
L’edifici actual de l’església es va aixecar l’any 1590, en estil gòtic tardà, sobre l’emplaçament de l’antiga capella.

La torre-campanar i el llegat defensiu
Una característica singular és que l’església utilitza com a campanar una torre antiga de defensa —una torre de planta circular, construïda al segle XV, amb murs de gran gruix (més de 2 m) i uns 10 m d’alçada. Aquesta torre formava part del sistema defensiu del monestir i la costa, per protegir-se contra pirates i invasions.
L’església aprofita aquesta torre, que conserva elements característics de fortificació (espitlleres, troneres, porta dovellada d’arc de mig punt).

L’església data de 1590, construïda en estil gòtic tardà sobre una capella prèvia dedicada a Sant Jaume.
Una part essencial del conjunt és la torre de defensa de planta circular, original del segle XV, que posteriorment va ser reutilitzada com a campanar. La torre té murs de més de 2 metres de gruix i una alçada d’uns 10 metres.
Això fa que l’edifici combini funcions religioses i defensives: un vestigi del passat de la població, marcada per la protecció de la costa.
Aquests caràcters estructurals ja li donen un valor arquitectònic i històric dins el patrimoni local i comarcal.

Obres i elements d’interès interior
A l’interior de l’església es conserven diverses peces importants de valor artístic i religiós, entre les quals destaquen:
· Una custòdia d’argent —tradicional peça litúrgica i de orfebreria.
· Una talla de fusta de la Mare de Déu del Roser del segle XVII.
· El grup escultòric de La Pietat, atribuït al barroc sevillà i a l’artista Juan Martínez Montañés (1568–1649). Aquesta obra aporta un valor artístic i històric rellevant, donant a l’església un catàleg de peces barroques notables.

Aquest petit “tresor” de l’interior combina orfebreria, escultura i fusta, reflectint diverses èpoques i sensibilitats artístiques.

Valor patrimonial i catalogació
L’església forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La convivència d’elements —gòtics, defensius (la torre), i artístics barrocs— la converteix en un monument representatiu de la història local, de l’evolució religiosa i de la protecció costanera.
El fet que l’edifici inclogui una torre defensiva reconvertida, servint avui de campanar, és un exemple interessant d’adaptació de construccions medievals/futur-defensives a usos religiosos i comunitaris.

Aquest conjunt —arquitectònic + artístic— fa que l’església no sigui només un punt de culte, sinó un veritable testimoni del passat de Sant Pol de Mar: del temps en què la costa havia d’estar fortificada, fins a l’època barroca i moderna.

La presència de peces com la Pietat o la Mare de Déu del Roser fan que valgui la pena visitar l’interior (quan és accessible), i contribueixen al valor cultural i identitari del poble.

Adreça: Pujada de Sant Pau, 36 –  08395 Sant Pol de Mar (Barcelona)

L’ermita s’alça «al capdamunt del turonet situat a l’est de la població», des d’on es té una panoràmica ampla de la costa del Maresme.

L’actual Ermita de Sant Pau, també coneguda com a Església de Sant Pol, no és l’església parroquial actual del poble, sinó el que resta de l’antic monestir benedictí de Sant Pau del Maresme, el qual va donar origen i nom a la vila de Sant Pol de Mar. És un edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Primera Etapa: Monestir Benedictí (Segles X – XI)

Orígens i Fundació: Els orígens exactes no són del tot clars, però hi ha constància documental de l’existència d’un monestir benedictí ja al segle X. Els documents més antics daten del 955 dC i del 968, on l’abat Sunyer aconsegueix un privilegi imperial del rei Lotari per governar aquest cenobi juntament amb el de Sant Feliu de Guíxols.

Abadia i Crisi: Durant aquesta primera època, el monestir va ser una abadia. Però després de la mort de l’abat Sunyer i d’haver rebut donacions importants dels comtes de Barcelona, la comunitat va entrar en una fase de crisi, agreujada per un període prolongat sense abat.

Llegat Paleocristià/Visigòtic: Sota l’església romànica (l’actual ermita), hi ha una cambra rectangular coberta amb volta de canó que fa funcions de cripta. Alguns autors daten aquesta sala inferior en època paleocristiana o visigòtica (segles V-VII), cosa que indicaria un culte anterior a l’edificació romànica. Aquesta cambra presenta una arcada central i quatre arcosolis laterals.

Segona Etapa: Priorat de Lérins (Segles XI – XIII)

Revitalització: Per tal de reactivar la vida monàstica, l’any 1068, els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis, van cedir el monestir a l’abat Aldebert i al cenobi benedictí de Saint-Honorat de Lérins (Provença).

Priorat Benedictí: A partir d’aquest moment, Sant Pol es va convertir en un priorat benedictí depenent de Lérins.

Construcció Romànica: Molt probablement, van ser els monjos de Lérins qui, a finals del segle XI, van construir l’edifici romànic que constitueix el nucli de l’actual ermita. D’aquesta estructura original només es conserva l’absis i part d’una finestra de la façana nord.

Decadència i Abandonament: Aquesta etapa es va allargar fins a la segona meitat del segle XIII. La vida monàstica va anar empitjorant, i entre el 1263 i el 1264, els darrers monjos de Lérins van abandonar el monestir i van tornar a Sant Honorat.

Etapa de Fortificació i Canvis (Segles XIV – XVIII)

Incorporació a Montalegre: Després d’un període de decadència, el 1415, el papa Benet XIII va autoritzar la comunitat de Sant Pol a incorporar-se a la Cartoixa de Montalegre. No obstant això, els inconvenients de la ubicació van continuar dificultant la vida cartoixana.

Venda i Fortificació: Finalment, cap al 1434, el monestir fou venut pels cartoixans als vescomtes de Cabrera i va ser utilitzat com a fortificació. L’absis romànic es va sobrealçar i es va coronar amb filades de maons amb espitlleres, donant-li l’actual aspecte fortificat per defensar-se dels freqüents atacs pirates de l’època. Exteriorment, l’absis s’ornamenta amb un fris d’arquets d’estil llombard, reformat amb el sobrealçament defensiu.

Reformes i Ús com a Capella: Posteriorment, es va enderrocar gran part del monestir i les terres es van vendre. L’església, reformada, va esdevenir una capella. A l’interior, la nau única amb volta de canó i arcs formers, es va modificar al segle XVIII amb tres absidioles interiors i irregulars. L’interior alberga un retaule barroc del segle XVIII dedicat a Sant Pau i una imatge de l’apòstol Sant Pau, obra de Joaquim Renart.

L’ermita data del segle XI, d’estil romànic; actualment —després de diverses modificacions al llarg dels segles— és l’únic testimoni de l’antic monestir original.

Solament resten de l’edifici primitiu l’àbsis semicircular i una finestra a la façana nord.
La nau interior és única i està coberta amb volta de canó (lleugerament apuntada), recolzada en dos arcs formeros, i l’absis es comunica amb la nau mitjançant un arc de mig punt.

El conjunt de l’edifici mostra una superposició d’estils que abasta des del període visigòtic-romà (restes reutilitzades) fins al segle XVIII, per les diverses intervencions, ampliacions i adaptacions fetes.
A l’exterior, la part més antiga (no arrebossada) mostra carreus irregulars i materials ceràmics aprofitats de l’època romana — fet que evidencia una possible reutilització d’element previ (vil·la romana o època antiga) al lloc.

Elements singulars: cripta / cambra visigòtica
A sota l’ermita — al soterrani — hi ha una cambra romano-visigòtica atribuïda al segle VI, amb volta de canó, arcada central i arcosolis laterals. Aquesta cambra és considerada la part més antiga i destacada del conjunt.

És possiblement una de les poques construccions visigòtiques amb conservació significativa a tota la comarca del Maresme, i per tant un element de gran valor arqueològic i patrimonial.

Interior religiós i artístic
L’interior de l’ermita acull un retaule barroc del segle XVIII dedicat a Sant Pau, titular del temple.
També s’hi conserva una imatge de Sant Pau obra de l’artista Joaquim Renart.

Durant les restauracions es va detectar l’existència de pintures murals a la conca absidal — rere el retaule — encara que no sempre és possible determinar amb exactitud la seva datació o estat original.

Protecció i valor patrimonial

L’Ermita de Sant Pau està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), la protecció de màxim nivell en l’àmbit del patrimoni a Catalunya, i com a element de l’inventari local de patrimoni protegit.

Per la seva antiguitat, les capes constructives successives, la cripta visigòtica, el retaule barroco i la imatge escultòrica, l’ermita representa una combinació valuosa de patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic.